“Trobar-te i exposar el que tu ets en escena és un treball molt difícil, però és el que dóna valor a la peça i és el que queda”

L’entrada d’avui va dedicada al talent emergent en el món de la dansa espanyola, Pol Jiménez. Recordava el Pol del meu pas per l’Institut del Teatre. En tenia la imatge d’un nen de braços llargs, capaç d’acariciar el cel i que es movia dalt l’escenari com una bèstia salvatge en el seu hàbitat més natural. Havíem quedat a la sortida de la boca del metro i, inconscientment, esperava trobar-me de nou amb aquell homenet que et removia per dins cada vegada que sortia d’entre bambolines. Però en lloc d’ell va aparèixer un noi alt, somrient, amb pas ferm i el cap ben alt. Disposat a obrir-se i compartir el seu talent per una estona. Una d’aquelles persones que, sense saber perquè, vaticines que compta amb la força, el talent i la valentia per menjar-se el món.

Des de ben petit, el Pol ha estat en contacte amb la dansa. Va començar estudiant a l’escola del seu barri amb la sort de coincidir amb professors de la talla de la Montse Llopis, Belén Cabanes o Juan Carlos Lérida. Més endavant, va continuar els seus estudis a l’Oriol Martorell, una escola que combina l’ensenyança reglada amb l’educació artística i, posteriorment, va continuar els seus estudis de dansa a l’Institut del Teatre. Des del primer moment, reconeix que en la dansa espanyola va trobar el caràcter i l’espai que necessitava.

 

Crec que ets inclassificable.

No acabo de saber on em situo, tinc molt material de la formació de l’Institut i del flamenc, però agafo el que més m’interessa i intento crear el meu propi estil. Des de sempre he estat fent les meves creacions, he intentat buscar el meu lloc i utilitzar tota la motxilla que porto.

Mentre estudiaves ja coreografiaves, a més, la majoria de les teves peces han estat guardonades amb premis als certàmens nacionals més rellevants.

Des del principi, vaig descobrir que podria trobar el meu espai i la meva forma a través de la creació. A mi m’agradava molt ballar, però a vegades no em sentia identificat amb el que em proposaven els professors o els alumnes. Sentia que no ho entenia de la mateixa manera i aprenia els passos perquè era el que calia fer. Jo necessitava trobar el meu lloc per sentir-me complet i aquest lloc me’l donava tot el que és la creació i poder fer les meves peces.

No en totes les teves coreografies n’ets tu l’intèrpret, com afrontes el repte de coreografiar per altres?

No és el mateix crear per tu que per un altre cos. Has de ser generós en aquest sentit i has d’intentar que l’altra persona se senti a gust amb la teva feina. Per tant, no has d’imposar el teu estil en l’àmbit de la creació. Has d’adaptar la teva idea al cos d’aquella persona, fer-lo per aquell ballarí. Crec fermament que hi ha d’haver el marge de què l’intèrpret també se senti lliure. En la meva última producció, Katakana, eren tres cossos diferents i jo volia que elles busquessin el seu propi espai.

Expliquem kataka.

Veient la pel·lícula Kill Bill vaig tenir la sensació d’estar veient una coreografia de Pina Bausch. I vaig sentir que tenia tot el material per crear una peça. A la protagonista, no la veia ni com una ballarina de contemporani, ni de clàssic, ni de flamenc. Per mi no englobava l’estètica, aleshores vaig descobrir que podria transmetre la seva força des de l’estilitzada i l’escola bolera. Tothom em deia que com podria relacionar la bolera: rodona, coqueta i mona, amb Kill Bill. Però jo creia en el caràcter de la bolera i sabia que el moviment d’Uma Thurman per l’espai amb la catana enllaçava perfectament.

tomasmoyaphoto_katakana21-2

Imatge de l’assaig obert de Katakana | Fotografia de Tomás Moya

Com es gesta el procés de creació?

Necessitava gent molt potent a nivell d’estilitzada i bolera, a Barcelona la gent amb talent ja tenia altres projectes i vaig seleccionar tres ballarines de Madrid. Vaig aconseguir la residència a l’Estruch de Sabadell i vaig crear un Verkami per aconseguir el finançament per endegar Katakana. Va ser difícil perquè com a ballarí has de dedicar moltes hores a comunicació, producció, etc. i, al final, al que tu vols dedicar temps, que és a la creació i a la dansa, queden una mica en segon terme.

I a nivell coreogràfic?

Va ser un procés complicat, perquè vam partir de la improvisació des del minut zero. Improvisaven quatre hores seguides per aconseguir que acabessin sent elles mateixes. Amb l’esgotament comencen a sortir imatges que no són tan agradables perquè no les poden controlar però que descriuen com és cada intèrpret sota la pell. Al veure-les ballar són lliures, perquè elles són elles, no estan forçades a fer un moviment que no senten i no són.

Imagino que no tothom està disposat a improvisar durant quatre hores…

En l’àmbit de la dansa espanyola és complicat, no està passant i no s’està desenvolupant. En la majoria de casos, quan demanes que un intèrpret improvisi, o no en sap o agafa recursos o imatges que ell ja té d’altra gent que no són les seves. Aquest és el problema essencial perquè aleshores el que veiem són rèpliques d’una mateixa persona. Com a creador, m’interessa veure de cada persona el que és en el seu dia a dia posat en escena. Si no, no crees res de nou. Intento potenciar la improvisació en els meus espectacles, però sempre cal trobar el moment, el lloc i la gent oportuna.

D’on sorgeix aquest interès per la improvisació? 

Des de molt petit he vist el Juan Carlos Lérida com un referent. Quan vaig començar a treballar amb ell vaig veure que la improvisació em fascinava. Trobar-te i exposar el que tu ets en escena és un treball molt difícil, però és el que dóna valor a la peça i és el que queda.

Quina és la resposta del públic?

Moltes vegades la gent entén més coses de les que els creadors ens pensem. Però també és veritat que quan he fet assajos oberts hi ha gent que m’ha dit que no entén el que ha vist o el que ha passat a l’escena. La gent té, moltes vegades, la necessitat d’entendre constantment el que està passant i que hi hagi un motiu racional darrere. I en la creació hi ha el vessant irracional que és precisament el que diferencia la raó de la creació i el que dóna la llibertat. Per mi la pregunta a fer-se no és ‘què està passant?’ sinó si allò t’ha mogut i t’ha comunicat alguna cosa. És una feina difícil però que ja s’està fent en la dansa en general, en la dansa espanyola en concret encara queda molt camí per recórrer. 

Com encares el futur?

La meva idea en el món de la dansa és poder tenir la meva pròpia companyia per poder donar forma als meus projectes. Dins el món de la dansa has de ser intel·ligent, trobar el teu lloc i veure què pots aportar-hi. A nivell coreogràfic hi ha moltes coses per fer i cal aprofitar les eines contemporànies dins el material coreogràfic de la dansa espanyola per crear coses noves.

Aina M. R.

Anuncis

One thought on ““Trobar-te i exposar el que tu ets en escena és un treball molt difícil, però és el que dóna valor a la peça i és el que queda”

  1. Mita ha dit:

    Pol no tinc cap dubte q tens un futur engrescador en el món de la dansa la teva sensibilitat la teva constancia la teva saviesa i la teva honestitat t’obriràn els panys que calguin per assolir els teus somnis no defalleixis mai!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s